El dia ha començat de manera estranya. Només llevar-me m’he dirigit a la popa per banyar-me. El Capità Moreno m’ha rebut nu, llençant-se aigua pel damunt amb la mànega. Aquesta ha estat la primera imatge que he tingut del món avui. No podia presagiar res de bo. I així ha estat.

Després d’esmorzar, la tripulació ha anat a fer una excursió amb la barca auxiliar a unes coves bellíssimes, però a mi m’han deixat a bord de l’Avi rentant plats. No cal dir que m’ha semblat injust, però un grumet com jo mai eludeix les seves responsabilitats, així que m’he mantingut ferm amb la feina que m’havia estat encomanada.

Un cop han tornat a ser a bord he tingut una conversa amb els tres capitans per expressar el meu malestar. La seva resposta ha estat enviar-me a desclavar l’àncora del fons marí a pulmó.

La tensió s’ha començat a palpar en l’ambient. Alguns membres de la tripulació no estaven d’acord en aquest càstig injustificat, i la navegació ha estat més silenciosa de l’habitual. Un silenci que no ha fet sinó magnificar la bellesa d’uns paratges verges, exuberants, fruit dels moviments de terres de fa milers d’anys.

La costa sud de Menorca està plena de coves i forats a la roca, que fan pensar què no deuen haver vist aquests penyassegats des de temps immemorials. No hi ha dubte que els pirates devien conèixer tots i cadascun d’aquestes cavitats plenes de sorpreses.

Després de gaudir d’aquest espectacle hem fondejat per dinar davant la costa de Binisafua, on hem degustat uns entrants mariners.

Però la tensió entre la tripulació no s’havia esvaït, ans al contrari. Es palpava una calma tensa durant tot el dinar, només trencada per l’onatge d’alguna embarcació que s’acostava massa veloç, i que es guanyava les esbroncades del Capità Fayas. No sé què passarà, però els 4 dies de navegació comencen a passar factura, i una nau amb 3 capitans pot convertir-se en un polvorí en qualsevol moment. Es respira motí.

La situació no ha millorat a la tarda, si més no a nivell personal. En deixar la costa sud calia travessar l’estret de Sa Savineta. L’espai entre la costa i l’Illa de l’Aire no deixa marge per a grans errors de càlcul. I l’Illa de l’Aire fa honor al seu nom.

La tramuntana bufa amb molta força, i l’estret no fa més que crear un tub que li dona més força, així que tota la tripulació s’ha hagut de posar a treballar de valent per mantenir la nau en el rumb adequat. No era fàcil. Les veles s’inflaven com si anessin a esquinçar-se, i l’Avi s’escorava cada vegada més. L’aigua llepava el casc, enfilant-se cada vegada més i gairebé entrant a la coberta. I és aleshores quan el capità (no vull dir quin) m’ha enviat a proa a esmenar una maniobra imperfecta. No cal dir que en l’estat en què es trobava el mar això ha estat equivalent a enviar-me a arriscar la vida, i les imatges dantesques del moment ho demostren. Eviteu-les si sou sensibles a les situacions de risc per a la vida humana.

Amb tota la meva ànima, i amb l’Avi tant escorat que podia sentir l’aigua acaronant-me els peus amb força, m’he aferrat on he pogut per no caure a l’aigua. He salvat la vida i l’honor, però la dignitat com a grumet ha quedat tocada, després d’un dia on s’ha abusat de la meva bona voluntat d’una manera excessiva. Tant és així, que he decidit posar els fets en coneixement del SIGRUNET (Sindicat de Grumets Novells d’Embarcacions Tripulades), perquè prenguin les mesures adequades i m’orientin sobre les possibles accions a emprendre en cas que la situació no millori.

I el contramestre tampoc s’ha lliurat de la tirania dels capitans:

Després de la difícil travessia per l’estret, l’Avi ha recuperat lleugerament l’horitzontalitat i ha posat proa a Maó, on esperem que la terra ferma torni a posar tothom al seu lloc.

L’arribada a Maó és un bàlsam per a qualsevol tripulació. La magnitud del seu port, considerat el port natural més gran d’Europa i un dels més grans del món, deixa embadalit qualsevol navegant.

Tot i l’hostilitat aparent amb què se’ns rep, l’amabilitat dels mariners del port és palpable, i amarrem sense majors incidents. Una bona dutxa s’encarregarà de temperar els ànims de la tripulació, que un cop a terra s’encamina cap a la taverna La Minerva. No soparem en terra ferma, sinó en un menjador sobre l’aigua, però el menjar i sobretot els licors amb què serem obsequiats havent sopat serviran perquè la tripulació recuperi les bones sensacions després d’un dia complicat.

Un cop a l’Avi, la companyonia s’accentua fins al punt que mariners veïns ens demanaran que ens retinguem en les nostres expressions d’alegria retrobada. Les estrelles, menys visibles aquí, ens diuen que són les 3 de la matinada. D’aquí a poques hores, l’Avi es tornarà a fer a la mar.